viernes, julio 28, 2006

28 de juliol: punt i final

Avui s’ha acabat el “Preparant les vacances”, Ha estat un programa curt però intens. Hem gaudit molt elaborant-lo tots junts: el Jordi Jorba, la Maria José Ruiz, la Marga Almagro i la Rosa Morante, pensant les seccions, fent les editorials, preparant la cançó de l’estiu, les curiositats del món de l’esport, el consultori de la Doctora Badorrey, les rutes de turisme de baixa intensitat, etc. Però tot arriba al seu final i ja sabíem que aquest programa estiuenc tenia la seva data de caducitat el 28 de juliol.

I com que aquesta jornada era especial ens hem saltat el guió i hem fet les seccions sense cap ordre (però ben fetes, eh!!!). Per començar a la Maria José se li ha acudit fer aquell típic concurs d’endevinar cançons per part de la Marga i la Rosa. I ens ha anat de poc que no ens estiressim els cabells perquè, és clar, a causa de la joventut de la Marga la majoria de temes els encertava la Rosa. A sobre, la Mònica Sandra, en comptes de posar pau, encara ha atiat més el foc i ha dit que elles no coneixien aquelles cançons “tan velles”.

La sang no ha arribat al riu i hem superat el moment amb alegria i riallades. Així que amb aquest esperit tanquem la paradeta i us deixem desitjant-vos un es bones vacances d’estiu.

Fins aviat!!!!!!

jueves, julio 27, 2006

27 de juliol: insectes i auriculars que cauen

Aquesta jornada ha començat d’una manera una mica accidentada perquè quan tot just donàvem inici a la penúltima edició del “Preparant les vacances” ens hem adonat que no estàvem soles a l’estudi…. Un insecte d’un tamany considerable amenaçava la nostra integritat. Hem hagut de demanar al nostre tècnic que ens posés música per tal d’acabar amb la seva existència. La Maria de les Margues amb les pàgines de La Vanguardia enrotllades ha procedit a l’eliminació del coleòpter. Quina por que ha passat la Rosa! Però per fi hem respirat tranquil.les i hem pogut començar el programa, encara que una mica esverades perquè la nostra conductora ha dit que al control tècnic es trobava Juan Costa (perdut en la immensitat de les vacances) en comptes de Juan Gómez.

Un dia més, la Marga i la Rosa han coincidit en la selecció de la mateixa noticia, però no passa res perquè s’han completat perfectament. A “La cançó de l’estiu” la Maria José ha parlat de l’any 1968. A la secció de “Curiositats del món de l’esport” la Marga ens ha comentat aquelles frases típiques i tòpiques que s’utilitzen al món del futbol. I avui, al turisme de baixa intensitat ens hem quedat a Cerdanyola i hem explicat algunes propostes per fer a la ciutat durant el mes d’agost.

Ja a la secció del Cuore ha tornat una altra vegada la disbauxa perquè a la Marga li han caigut els auriculars a terra i és clar, ella i la Maria José s’han posat a riure, mentre la Rosa comentava una noticia amb la música de fons de “Vacaciones en el mar” que al nostre Juanito se li ha ficat al cap de punzar cada dia.

miércoles, julio 26, 2006

Els rius de la comarca i Castellar del Vallès

Rius de la comerca
Els quaranta quilòmetres del riu Ripoll serpentegen bàsicament al llarg de la comarca del Vallès Occidental. El seu naixement es troba al sot del Galí a la serra de Granera, a 640 m sobre el nivell del mar, i si l’acompanyeu en el seu recorregut, travessareu els municipis de Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Cerdanyola, Ripollet, fins arribar a Montcada i Reixac, on aboca les aigües al riu Besòs, a 35,5 m sobre el nivell del mar. El riu és un testimoni excepcional de la història i del procés d’humanització de la comarca a través del seu patrimoni arqueològic format per edificacions preindustrials, industrials, agrícoles, religioses o civils. A més de ser un ecosistema complex i viu on l’aigua, la vegetació i la fauna són els seus recursos naturals i biològics.

Riu Sec
Curs d’aigua intermitent que neix al massís de Sant Llorenç del Munt i duu les aigües que drena als termes de Terrassa, Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Badia del Vallès i Cerdanyola del Vallès fins al riu Ripoll, del qual és afluent.

Torrent de Colobrers a Castellar del Vallès
Afluent del riu Ripoll, i neix sota el turó de Puigverd, conformant el parc de Colobrers, creat com a frontissa entre el territori rural i l’espai urbà. El seu curs ressegueix el límit del polígon industrial del Pla de la Bruguera. Quan arriba al terme de Sabadell, a l’alçada de Can Moragues, té més cabal d’aigua, possibilitant un ambient idoni per a la vegetació de ribera. L’Ajuntament de Sabadell hi ha creat un itinerari fins a Can Pagès, que és molt ombrívol i agradable de recórrer. Hi podem observar infrastructures per al rec, fonts, antigues plantacions de plàtans, pollancres...

Per cert, que un cop a Castellar del Vallès, podeu visitar el Puig de la Creu





A més de ser el cim més alt de Castellar (671 m.) i una bona talaia, actua de límit divisori entre els termes de Castellar i Sentmenat. Al seu cim hi ha l’església de Santa Maria, restaurada i modificada en diverses ocasions i que, per les seves característiques, s’inscriu en el grup de capelles rurals del segle XII sense ornamentació. S'hi pot acedir a peu des de Sentmenat o en cotxe passant per Castellar.

Castell de Clasquerí
Conegut també com el Castell dels Clasquerí, està situat al sud-oest del nucli urbà, a la riba dreta del riu Ripoll. Consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati central. La primera referència que es té del Castell és en una acta de donació de l’any 912. A la mateixa zona hi destaca la capella de Santa Bàrbara, d’estil gòtic i d’una sola nau, on s’hi feien misses i cerimònies per part de la família senyorial, mentre va viure al castell. Als segles XI i XII el castell estava sota domini de la família Montcada, i al segle XIV va ser cedit a Pere de Clasquerí. El seu besnét, Gustau de Clasquerí, el va comprar i, des del segle XV, els Clasquerí es converteixen en els senyors de les terres. Actualment, els dos edificis són de propietat privada.

Palau Tolrà
Antiga residència de la família Tolrà, data de 1890. Des de 1994 és l’actual seu de l’Ajuntament. El conjunt arquitectònic està format per tres edificis: la residència, la masoveria i els galliners. A més, també hi ha un jardí amb una glorieta, un brollador, bancs modernistes i una pèrgola.

Església de Sant Esteve
Edifici aixecat entre 1885 i 1892 sobre els fonaments de l’església d’estil barroc construïda a finals del segle XVIII i sobre la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, documentada el 1636. Coneguda com la catedral del Vallès, és un dels exemples més emblemàtics del neogòtic català.

26 de juliol: Per molts anys Jordi!!!

Avui li hem dedicat el programa al Jordi i és que el trobem tant a faltar que no ens hem pogut estar. Bé, li hem dedicat per això i perquè un dia com avui però de l’any 62 va veure la llum a Ripollet. Per cert, durant la secció del Cuore l’hem trucat per telèfon en directe per felicitar-lo i perquè ens fes una crònica de primerà mà del “famoseo mallorquín” però l’hem enxampat conduïnt i la seva participació ha sigut molt breu.

La Maria José també li ha volgut fer el seu homenatge particular dedicant “La cançó de l’estiu” a l’any del seu naixement.

En la secció de “curiositats del món de l’esport”, la Marga ens ha parlat avui del “Parkour”, una activitat que consisteix en passejar per la ciutat esquivant els obstacles, saltant i fent acobàcies diverses. Realment “hay gente pa tó”.

A la segona hora, la Rosa ha monopolitzat bona part del temps del programa. Primer ens ha parlat de les seves vacances, després ens ha parlat de la cura que hem de tenir amb les mascotes i, finalment, ens ha recomenat una ruta turística per Castellar del Vallès.

Però potser el protagonista del dia avui a la nostra redacció ha sigut l’esverament general que teníem per excès de feina. Les tres redactores del programa, més la musa Mónica Sandra, no donàvem a l’abast entre la redacció de notícies serioses i la redacció de les peces per al nostre programa. Això sí, res millor per a l’estrès que riure molt i donem feque ho hem fet!!!

Curiositats del món de l'esport (origens del futbol)

Un dels esports més populars, sobretot al nostre país, és el futbol. El futbol és el rei d’entre tots els esports que coneixem i amb una gran avantatge respecte la resta. Qui no ha jugat mai a futbol, o com a mínim a vist algun partit en directe o per televisió. Gairebé tothom coneix quines són les regles bàsiques d’aquest esport i un exemple clar del seu elevat índex de practicants és que és el joc per excel·lència als parcs, carrers o a qualsevol espai en el que es pugui jugar. Fins i tot jo m’he fixat que ens els descansos de partits de bàsquet o hoquei patins de caràcter local, els nens que salten a la pista per jugar mentre els dos equips descansen al vestuari, juguen al futbol, no a l’esport que han anat a veure.

Molts coneixen el futbol actual, però el que sap molt poca gent és que aquest esport va ser jugat per primera vegada a Egipte, com part d’un ritual per la fertilitat, durant el segle III abans de Crist. Posteriorment, al segle IV, els xinesos van inventar la pilota de cuir. Els grec i els romans també practicaven el futbol o com a mínim un esport similar que després derivaria en el futbol actual. Precisament van ser els romans els que van portar aquest esport a les illes britàniques, terres en les que va néixer el futbol modern que coneixem avui en dia.

Entre els segles VII i IX a Anglaterra (incloent les àrees adjacents de Normandia, Bretanya, Picardy, Cornwall, Gales, Escòcia i Irlanda) van fer-se populars diversos jocs de pilota. El més popular d’aquests jocs va ser el futbol multitudinari, un joc explícitament violent que es jugava entre pobles durant la celebració d’activitats. De fet, aquest era tan violent que la gent del veïnat aixecava barricades a les seves finestres durant els jocs. Hi havia dos equips i cadascun d’ells havia d’intentar conduir la pilota cap el centre del poble enemic, jugant així a diverses parts de la ciutat. Aquest esport popular es trobava entre el rugbi i el futbol, dos esport nacionals a la Gran Bretanya.

Al llarg de la història van ser recollits diversos incidents. Dos exemples clars de la violència del futbol multitudinari són enfrontaments mortals com a conseqüència de jugar amb ganivets amagats als cinturons. Aquests accidents van estimular al desenvolupament de regles no escrites, però aquestes no eren complides i finalment el futbol multitudinari va ser prohibit pel seu caràcter violent. Malgrat la seva prohibició, aquest tipus d’esport es va seguir practicant de forma esporàdica i poc a poc va anar evolucionant.

Anys després, al 1848 va aparèixer el primer reglament de Cambridge, destinat a unificar les diferents regles que s’utilitzaven. L’any 1863 es van crear unes noves regles i el futbol es va separar definitivament del rugbi

25 de juliol: l'ajuda de Mònica Sandra

Avui hem començat el programa, com no podia de ser d’una altra manera, parlant de la calor que estem suportant aquest estiu ja que algunes de les notícies seleccionades feien referència a aquest fet. Sort que ràpidament arriba la refrescant secció de la “Cançó de l’estiu”, dedicat avui a l’any 1973 i amb la passió i la gresca que li posa la María José ens treiem de sobre la xafogor.

En “Curiositats del món de l’esport”, hem parlat dels orígens del futbol i hem fet una ruta turística per la ciutat de Rubí, totes dues seccions realitzades per Mari Marga, que amb l’absència del Jordi no para de treballar. Per cert, que el nostre conductor habitual continua present entre nosaltres ja que avui ha protagonitzat l’espai de “Les vacances dels cerdanyolencs”.I avui la secció del Cuore ha començat sense la presència de la Rosa que estava a redacció remanant diaris i pàgines web per trobar una noticia interessant. Quan per fi l’ha trobat i ha entrat a l’estudi tota cofoia, s’ha adonat que era la mateixa que havia seleccionat la Marga.

Quina decepció! Però gràcies a la intervenció de la Mònica Sandra, àlies Maria Moni, s’ha pogut solventar el tema amb l’aportació, per part seva, d’una nova noticia. I és que la Moni, segrestada aquest estiu als serveis informatius, hauria sigut una peça important del nostre equip.

Curiositats del món de l'esport (els inicis dels Jocs Olímpics)

Per tots és sabut que les primeres Olimpíades se celebraven a la ciutat d’Olímpia, a Grècia, i aquestes es realitzaven en honor a Zeus. Aquests primers jocs eren molt diferents als que avui coneixem, però l’esperit olímpic era exactament el mateix.

Les Olimpíades de l’Antiga Grècia es van començar a celebrar cada vuit anys i després van ser cada quatre. Però durant molt de temps van ser només homes els que podien competir doncs la participació de dones estava totalment prohibida no només en les proves esportives sinó que tampoc podien accedir a l’estadi per seguir les competicions. En aquella època no hi havia esports per equips ni premis pels segons classificats, les infraccions es castigaven amb garrotades i els atletes anaven completament nus.

Per totes aquestes regles, els atletes que competien ho feien a títol individual i no representant a un país i és que tots els participants eren grecs. Curiosament no es feia lliurament de medalles els vencedors, només se’ls decorava el cap amb una corona feta de fulles d’olivera. En qualsevol cas, els guanyadors tenien l’honor de que col·loquessin una estàtua seva a la mítica Olímpia. En conseqüència, la fama seguia als campions olímpics i a les seves ciutats natals se’ls construïen estàtues també i s’escrivien poemes en el seu honor.

En el seu retorn a casa els vencedors rebien una benvinguda d’herois, amb una desfilada pel carrer. També se’ls podia recompensar amb diners, obsequis, se’ls perdonava el pagament d’impostos, entre molts altres beneficis. D’altra banda, els participants que feien trampes se’ls castigava amb una multa que servia per finançar estàtues de bronze de Zeus que es col·locaven en el camí a l’estadi Olímpic. Cada estàtua portava la inscripció del nom del trampós i la seva ofensa.

Entre les principals característiques de les primeres olimpíades trobem que els atletes tenien l’obligació de sacrificar un porc en honor als deus. També es comenta que els que anaven a veure les olimpíades havien de portar un animal, que després seria sacrificat per honrar a Zeus.
Els esports que es practicaven a les antigues olimpíades eren pocs. Estava El pancraci, un esport que combinava la boxa i la lluita lliure. El pentathló incloïa el llançament de disc, la javelina, el salt, la carrera i la lluita. El llançament de disc, el llançament de javelina i el salt.

La darrera Olimpíada de l’antiguitat va ser l’any 394 després de Crist. Aquell mateix anys, l’emperador Teodosio I, els va prohibir per considerar l’espectacle pagà. Teodosio I va condemnar a la torxa olímpica a mantenir-se apagada durant molts anys, més exactament aquesta va estar apagada fins l’any 1896 quan gràcies a l’esforç del francès, Pierre Frédy i un grup de somiadors van aconseguir que es tornessin a celebrar.

lunes, julio 24, 2006

No deixaré que la meva primogènita s'emporti la Gameboy

Aquest estiu no penso deixar que la meva primogènita fiqui la Gameboy DS a la maleta. Ja sé que és precisament durant aquestes llargues jornades de vacances quan seria més lògic que la deixés practicar aquesta passió, que consisteix en passar “del mundo siete al mundo ocho” evitant tota mena de perills, però és que a aquestes altures d’any estic saturada de sentir aquestes músiques impertinents que martiritzen el meu cervell sense pietat.

Tot i que intentem pactar les estones amb les que està permès jugar amb aquesta màquina infernal, us haig de dir que al mínim descuit, la nena se salta el pacte a la torera. I el pitjor no és que li resti temps per fer altres activitats més profitoses sinó que comença a parlar amb la consola i s’enfada de mala manera quan perd. Tampoc pots mantenir una mínima conversa amb ella perquè si ho fas t’arrisques a que et respongui amb un: jo, ja m’has desconcentrat ara que estava a punt de passar-me aquesta pantalla tan difícil!

Per no dir com es posa quan la seva germana, que la mira fascinada quan fa anar els botonets de la màquina, li vol prendre, i en més d’una ocasió ho ha aconseguit tocant amb contundència la delicada pantalla táctil. Quin rebombori que es forma aleshores a casa!!!. La petita estirant la consola i dient “ese, ese, ese” i la gran cridant “aquesta enana em vol prendre la DS”. Quin festival!

No sóc tan carca com per no entendre que una estoneta al dia de joc amb la Gameboy no passa res. És com tot, en bona mesura no ha de tenir conseqüències però, per si de cas, no penso deixar que quan faci la seva maleta la primera cosa que hi fiqui sigui la DS i els seus corresponents jocs. Ho aconseguirè?

Rosa Morante

24 de juliol: hem sobreviscut!

Avui, primer dia de l’ùltima setmana de programa i primera jornada de l’era post Jordi, podem dir que hem sobreviscut a aquesta absència tan destacada en el nostre espai. La veritat és que la Marga, la Maria José i la Rosa hem omplert ràpidament la quota masculina del “Preparant les vacances” amb una entrevista al jove cantant canari Nauzet que acaba de treure al mercat el seu primer disc. Hem de dir, però, que encara mantenim la presència del nostre estimadíssim tècnic, Juan Gómez i de Gabriel López i Juan Pedro Carracedo, musos número 1 i número 2, respectivament.

El dia ha començat com sempre amb el repàs a les notícies curioses que han aparegut en els mitjans de comunicació, però amb uns minuts per a la relaxió a càrrec de la Maria José.

Avui hem repassat l’any 1971 i també hem explicat l’origen dels Jocs Olímpics. Per últim hem fet l’irònic comentari a la premsa rosa i ens hem ficat amb els pantalons gens afavoridors que portava la presentadora Maria Teresa Campos durant les seves vacances a Mallorca. Potser el Jordi, de descans a l’illa, té l’oportunitat de coincidir amb la periodista i explicar-li quatre normes bàsiques del bon vestir!

viernes, julio 21, 2006

Marxem de cap de setmana!


Tanquem la setmana, animant-vos a comentar els articles que anem penjant d'aquest bloc. Ho podeu fer adreçant-vos al final de cada text, dreta, just on hi ha un llapis. Ho podeu fer de manera anònima. Sempre respectuosa, és clar!. Fa tanta calor que marxem a posar els peus en remull. Tal i com es veu a la imatge que acompanya aquest text. Per cert, sabeu de qui són aquests peuets?. Eh?. Dilluns continuarem.

Última hora! Presentem els mètodes de la Dra. Badorrey

Teràpies alternatives amb la Doctora Badorrey
L'equip del Preparant les vacances ha aconseguit una instantània de la Doctora Badorrey de palacín mentre preparava una teràpia alternativa per a resoldre les angoixes dels seus pacients radiofònics. L'hem caçat, com si fóssim paparazzis, i ara us en presentem la imatge. Analitzant-la, ens adonem que té una semblança remarcable amb la Mariojo ... No us sembla?

Consultori de la Doctora Badorrey (obert les 24h)

La doctora Badorrey ha obert avui el consultori sentimental. La Rosa ha apagat el llum, el Juan ha posat música suggerent per escoltar la resposta que la docta senora donava a Joan Penín de Semaler. Recordem-la:
"Apreciada doctora Badorrey:
després d’anys d’angoixa i patiment, finalment m’he decidit i us adreço aquesta carta per demanar-vos consell i auxili en un cas certament especial. I és que a un servidor la mare naturalesa l’ha agermanat amb la tribu dels mandinga, pel que fa referència al calibre dels apèndixs. La qual cosa, doctora, em provoca tot tipus de problemes. Miri: pateixo de forts dolors a l’esquena, gairebé no puc caminar recte i el més dur de tot, quan les dones se n’adonen de la magnitud de la meva tragèdia tenen por d’intimar amb mi, ja que temen ser empalades com feia Vlak l’Empalador a la llunyana Transilvània.Davant d’això, què puc fer, doctora? Hi ha cap tipus d’operació que pugui reduir la meva gran circumstància?.
Tot esperant la seva resposta, rebeu una cordial salutació d’un admirador angoixat.
Joan Penín de Semaler"
Badorrey de Palacín li ha dit ...
"Fill meu, tens un greu problema físic perquè si bé el tamany no importa, la teva circumstància sobrepassa les previsions normals, per la qual cosa s'ha de fer alguna cosa.
Ja et vaig dir la setmana passada que fins que ho solucionis pots utilitzar un coixí entre mig ... no especifico més perquè som en horari infantil ... però et recomano que visitis el metge per veure que s'hi pot fer".
Hi ha hagut una segona carta, enviada per Vicioso:
"Solícita y sapiente doctora, faro que ilumina mi quebradizo corazón:

Mi vida no es vida desde que descubrí el verdadero amor al escuchar su voz. Sugerente, sumisa, provocativa las veces, llena con sus palabras todos los rincones y vericuetos de mi cuerpo y alma. Los artículos, verbos, nombres y pronombres que me susurra a la oreja me suenan a música celestial, construyendo una fanfarria de sensaciones que elevan mi espíritu terrenal y el espiritual hasta cotas indecibles. Cada fonema, cada morfema, masajean mi cuerpo y mente, lubrican mis neuronas, faltas de cariño, revitalizando mi yo convirtiéndolo en un sumiso esclavo. La lógica da paso a la sinrazón, la desidia se convierte en pasión y mi persona cada vez es más ella, esa voz aterciopelada que regala cada parte de mi ser. Me transformo, derritiéndome cual mantequilla que lubrica las carnes varias al cocinar sugerentes maridajes vitales.
No puedo doctora, cuando la escucho decir aquello de “su tabaco, gracias”. Huummm!. No puedo ni escribirlo, es como sentir cada letra en las yemas de mis dedos. Es como introducirme en su ser fusionándome con ella.

Que puedo hacer, doctora?. Aconséjeme, por favor, y ayúdeme a romper la dependencia que me convierte en esclavo de su amor.

Suyo,
Vicioso"
La doctora ha contestat ....
"Ara contestaré a vicioso, que es posa content en escoltar la meva veu ... no et preocupis ... és normal que quan alguns escolteu la meva veu us passi això. Una solució al teu desfici pot ser enregistrar la meva veu i escoltar-la fins avorrir-la. Com les tortures que fan als presos de Guantánamo. Un altre remei és acceptar que les coses són així i ja està .... et recomanaria que no et quedessis amb la veu i veiessis a les persones com són. Potser deixaries de sentir aquesta passió .... no és el meu cas ... però potser amb altres et funciona.
Accepta, fill meu, que ets un fetitxista i mentre aquesta passió no superi els límits normals no hi ha cap problema. Si no és així, busca l'ajut que jo des del micròfon no et puc donar.
Rep una abraçada,
Doctora Badorrey de Palacín"
La doctora tornarà a obrir el seu consultori el proper divendres. Si voleu fer arribar les vostres angoixes, comentaris, pors o dèries, podeu fer-ho a través de l'adreça cerdanyola@cerdanyola.info

Aquest estiu no prendre raigs UVA

La Rosa requereix raigs UVA, IBI, GPS i ABS, com a mínim

Una servidora deu tenir algun parentiu amb els habitants dels països nòrdics i allò del meu origen andalús deu ser mentida. Ho dic perquè la meva pell és gairebé tan blanca com la de Nicole Kidman (malauradament és l’única semblança amb l’australiana).

Com que em costa molt lligar bronze, cada primavera em faig el mateix propòsit, és a dir, anar prenent el sol una miqueta cada dia per tenir un coloret agradable que em permeti ensenyar braços i cames sense que ningú s’espanti quan arribi l’estiu. Però no trobo mai el moment de posar-m’hi i passa la primavera i arriba l’època de més calor de l’any i encara mantinc la blancor intacte com el primer dia.

Aleshores m’agafen les presses i vaig a informar-me a un centre de bronzejat ràpid per saber si amb unes sessions d’UVA puc canviar el meu aspecte exterior. Em donen un bonus per a 10 sessions i em diuen que no cal que m’apliqui crema protectora, només que em protegeixi els ulls amb unes mini ulleres.

Quan entres en aquestes cabines verticals de bronzejat ultraràpid, en les quals no entraria una persona amb la talla 44, has de mentalitzar-te per no patir un atac de claustrofòbia. Has de ser-hi a dintre durant 6 llargs minuts sense moure’t, sense poder obrir els ulls i patint una calor asfixiant.

Quan surts, una mica aturdida encara, mires ràpidament la pell a veure si has aconseguit el to desitjat, però no es veu res, només una incipient vermellor. I és clar, pensant que encara em queden 9 sessions de tortura xinesa, decideixo en aquell mateix moment que aquest estiu no m’entestaré en agafar color al preu que sigui. Cada persona és com és, i encara que reconec que un to dauradet afavoreix, penso que si fos una persona negra a ningú se li acudiria dir-me, està molt morena! com ara que tothom es sorprén i em passo setmanes escoltant frases de tipus: estàs molt blanca!, hauries d’anar a la platja o estaries millor més moreneta.


Rosa Morante

Curiositats del món de l'esport (les disputes entre Adidas i Puma)


Amb el Mundial d’Alemanya encara recent a les nostres ments s’ha tornat a constatar que el futbol ens atropella per tots els costats del nostre cos. Alemanya ha estat de moda durant la celebració del Campionat del Món i el fet de que aquest s’hagi disputat a terres germanes ha fet saltar a la llum pública una peculiar història sobre dues de les grans marques de roba esportiva i que tenen la seva seu central a una petita localitat alemanya. Es tracta d’Adidas i Puma, la història d’una turbulenta baralla familiar que els habitants d’Herzogenaurach han viscut en carns pròpies (podeu veure una imatge del poble a la fotografia superior).

La població d’Herzogenaurach, un petit municipi del sud d’Alemanya, ha estat dividida en dos bàndols com a conseqüència d’un pleito familiar de 60 anys. Cada costat del poble té els seus pastissers, carnissers, bars i fins i tot escoles i tot com a conseqüència d’una disputa familiar que va portar a la creació de dues famoses companyies, Puma i Adidas, i com a resultat, el naixement de la indústria moderna de la roba esportiva. És una història bastant boixa, doncs imagineu-vos un petit poble amb els carrers empedrats i d’estil medieval, i amb dues de les majors empreses esportives del món, una a cada costat del riu que travessa la població.

Aquesta és la història de Rudolf i Adolf Assler, dos germans enfrontats per tots dos volien fer la primera sabatilla esportiva. En un inici, van començar plegats a la dècada de 1920 al rebost de casa seva. Però els dos germans tenien caràcters molt diferents, les diferències entre ells van quedar paleses durant la segona guerra mundial, quan un d’ells es va manifestar molt més proper a la causa nazi que l’altre i això va comportar baralles irreconciliables. El resultat d’aquestes disputes va ser que els dos germans mai més es van tornar a parlar.

Rudolf va crear una firma rival, Puma, a l’altra costat del riu i Adolf es va mantenir a la muntanya. I amb ells el poble també es va dividir; hi havia qüestions de lleialtat política, personal, però també era l’Alemanya de la postguerra. Els treball era més aviat escàs I els germans conduïen els negocis més exitossos del poble I Herzogenaurach es va dividir depenen de per a que treballessin.

El llarg dels anys s’han produït algunes traïcions de treballadors d’una o una altra companyia, però la més sonada de totes és la del net de Rudolf Dassler, de Puma. Frank Dassler ha treballat per les dues empreses perquè quan portava 10 anys treballant va rebre una oferta d’Adidas i va decidit acceptar-la encara que li va costar moltes portades dels diaris locals qualificant-lo de traïdor.

També cal destacar, que els germans Rudolf i Adolf Dassler no van arribar a reconciliar-se mai i al cementiri local, les seves tombes estan el més lluny possible una de l’altra. Malgrat aquestes desavinences, els germans Dassler van aconseguir que Herzogenaurach tingui una influència desproporcionada pel seu tamany i que en el darrer Mundial, per exemple, més de la meitat de les seleccions van utilitzar d’una o una altra marca.

Sense anar més lluny la final va ser entre Itàlia (puma) i França (adidas). Segur que els habitants d’ Herzogenaurach no anaven a favor d’un o altra país per simpaties sinó que ho feien per la marca de les seves samarretes.
Marga Almagro

21 de juliol: fins aviat, conductor!

Jordi Jorba ha estat nomenat avui "Pubilla distingida"
del Preparant les vacances. Què hi farem!

Aquest divendres, sens dubte, és una dia molt especial per al programa perquè ha sigut l’últim que ha comptat amb el concurs del nostre estimadíssim conductor Jordi Jorba que se’n va de vacances. Les noies ens quedarem orfes durant una setmana, però treurem forces d’on sigui per continuar endavant en les ones i fer possible un producte digne. Ho aconseguirem, no patiu fidels oients!!!!!

Avui després que la Rosa ens il.lustrés sobre la inconveniència de prendre sol artificial, hem repassat l’any 1989 i la Marga ens ha explicat una curiosa disputa entre dues marques de productes esportius: Adidas i Puma.

Però la segona hora, com cada divendres, ha estat protagonitzada per la inefable Doctora Badorrey. Avui la sàvia senyora ha ampliat la resposta a Joan Penin, un pobre home amb problemes de columna a causa del volum desmesurat del seu membre. També ha atès la carta de Vicioso, obsessionat amb la veu de les màquines expenedores de tabac. Com que la modèstia no es compta entre les virtuts de la magna senyora, la doctora ha entès que estava enamorada de la seva veu i li ha recomanat que l’enregistri per poder-la sentir quan vulgui. No sabem si Vicioso haurà quedat content amb la resposta!

Finalment, per a la secció de les notícies del Cuore hem pogut tenir la brillant presència de la nostra súper musa Mónica Sandra que ens ha fet un exhaustiu repàs a les qualitats de la Miss Diàspora Espanya, la cerdanyolenca d’origen romanès, Ana Maria Gaiseanu.

jueves, julio 20, 2006

Goles profundes


En Xavi i en Manolo, en Manolo i en Xavi, tanto monta monta tanto, són les veus que s'escolten a les caretes i separadors del programa. Mai no us els havíem presentat perquè ni nosaltres mateixos els coneixem. Hem hagut de fer un gran esforç de documentació i pagar suborns varis per obtenir alguna imatge del duet fantàstic. El nostre esforç, junt amb la Constància, una dona vinculada amb les màfies, han permés que avui poguem presentar-vos "la imatge" de les goles profundes del programa. És una mica antiga, tot cal dir-ho, prèvia al famós règim fet per en Manolo que el deixà prim, ben prim, però això sí, amb un nas preminent. Vaja, això, si més no, és el que diuen els annals de les agències d'informació més importants del món.

Ells són els nostres Yin i Yan, Eto'o i Ronaldiño, Pili i Mili, Sergio i Estíbaliz, Fidel i Castro, Castilla i La Mancha. Sense les seves veus no sabríem com sobreviure al brogit diari del programa. Mentors nostres, cuideu-vos la gola i no caigueu en la temptació de passar una bona estona a les refrigerades sales de Cerdanyola Ràdio. L'aire condicionat pot malmetre les vostres veus!. Si teniu calor, si és que les veus celestials en tenen, aigua, molta aigua, i vano, molt vanoi.

El descans de la guerrera


Maria José Ruíz és la tot-terreny del programa. És capaç de seleccionar la cançó de l'estiu d'anys passats, alhora que també tria la informació escaient d'aquell moment històric. No només tria la música sinó que, a més, la balla i la canta mentre funciona la secció. És tanta la seva trempera que l'encomana a la resta de l'equip i tot és remenamenta a l'estudi 1 de Cerdanyola Ràdio. Dona experimentada en cultura popular, de tant en tant es transforma en la doctora Txotxingorri, autèntica especialista en viure les festes que durant l'estiu es celebren arreu. La cosa no s'acaba aquí perquè la seva sapiència la transforma, un cop a la setmana, en la docta Badorrey de Palacín. Rep tota mena de consultes lúbriques i desvergonyides que respon, amb alegria i salero a través de Cerdanyola Ràdio.
Tanta energia sí que pot ser bona i més en el cas de la Mariajo. És capaç de transmetre-la a la resta de la colla i a l'audiència. Ja sigui en catalanesca llengua, castellano o en el seu peculiar anglès de ca n'Oriach. I què dir de les seves rialles? eh? eh? Omplena tota la banda de l'emissió de la municipal de Cerdanyola del Vallès, sense deixar cap raconet pel dubte. De tant en tant s'asseu a veure passar la vida. Caçada en aital posició, fixeu-vos-hi que no es veu què és el que du a la mà dreta. Algú ho sap?

Productes Made in Catalonia


Ahir us explicava tot allò que la família i amics hem demanen dels meus viatges a Itàlia, però em va faltar per explicar-vos tot allò d’aquí que hem demanen els italians, perquè no es queden curts tampoc.

De família italiana no en tinc pràcticament, només la soggera i el seu company, però els amics ja són suficients com per haver d’anar cap a Turí igual de carregats que tornem. Un dels productes fixes que ens hem de recordar d’encarregar pel mateix dia de partida són ensaïmades. Sí, ja sé que les ensaïmades és un producte típic de Mallorca, però allà els és igual i el que els agrada són les ensaïmades de forn, aquestes que nosaltres ens prenem amb el cafè amb llet. El motiu d’aquesta petició va ser un visita que ens van fer dues amigues italianes, durant la seva estança es van habituar a esmorzar ensaïmades i ara estan esperant amb ànsies la nostra visita per poder repetir l’experiència.

El pernil també és un fix. Fins i tot jo crec que no ens deixarien pernoctar si no ens presentem amb un pernil o dos sota el braç. De tots és sabut la fama del nostre pernil arreu del món i els coneguts italians no passen per alt aquest detall. Una altra qüestió és l’estil amb el que se’l mengen doncs ells estan acostumats a consumir pernil de palma i el tallen a màquina. Us podeu creure que pretenien tallar el pernil amb ós inclòs amb la maquina de tallar embotit. Sort que ho vam veure a temps i els hi vam impartir algunes classes particulars que més o menys van saber aprofitar.

Un altra embotit típic de Mallorca, però que a la soggera li encanta és la sobrassada i encara que no sigui l’autèntica sempre afegim a la maleta un petit tros d’aquest preuat embotit. A aquests aliments se’ls hi ha d’afegir alguna empolleta de Rioja, i algun que altra producte que nosaltres afegim a la llista, però no molts perquè correm el perill que els agradi i que es converteixi en un fix.

Si us adoneu, tot allò que hem de portar per encarregat a Itàlia són aliments i és que si per alguna cosa és conegut el nostre país és pel menjar i si no pregunteu-li a qualsevol turista.

Marga Almagro

Porta’m això, porta’m allò (tranquil·litat i vida reposada)

Vista de Llucmajor

En tornar de vacances tinc ben clar que vindré carregat de tranquil·litat i vida reposada de l’illa de Mallorca. És una mercaderia preuada que identifica una societat, la mallorquina, que tot i patir el turisme massiu ha sabut preservar-la i utilitzar-la en generoses dosis quotidianament. El resultat és un mode de vida ben travat al territori, que funciona sense presses segons marquen els ritmes de cada estació.

Coneixedor d’aquest mode de vida, com a visitant ocasional de l’illa de Mallorca, puc comparar-lo amb el nostre. Aquí i en aquestes contrades, tot són presses, anar atrafegats, contrarellotge. La nostra qualitat de vida se’n ressent. I la veritat és: què hi guanyem vivint anant amb un pam de llengua fora?. Paga la pena viure així, esclaus del temps?

Personalment renunciaria a moltes coses que conformen el nostre dia a dia per poder recuperar una mica més de temps per a mi. Per dedicar-me’l, per dedicar-lo a la meva família i als meus amics i amigues. Reconec que és difícil, desfer-nos de les servituds del temps, la qual cosa no significa que deixi d’intentar-ho. Per això i quan puc, m’escapo a l’illa de la calma, com un bon dia la va batejar en Santiago Rusiñol. Em meravello quan, en una botiga del poble de Llucmajor, la gent és capaç d’esperar-se més de mitja hora i sense dir res mentre la botiguera atén una clienta. Això seria impensable per aquestes latituds.

És per això que regalaré tranquil·litat i vida reposada a qui la vulgui recollir la darrera setmana d’agost, quan em reincorpori a la feina. Si en voleu, ja ho sabeu: passeu-vos per la redacció de Cerdanyola Ràdio, a l’Ateneu de la ciutat. N’hi haurà per tothom.
Jordi Jorba

Per què el nom de Marató?


Marató prové del nom d’una ciutat grega, que està situada a uns 50 km d’Atenes. Segons la informació històrica, en la ciutat de Marató es va produir una gran batalla entre l’exèrcit grecs i perses. Aquests darrers van ser derrotats i per aquest motiu un soldat grec, anomenat Filípides, es diu que va córrer des de Marató a Atenes per anunciar la victòria del seu exèrcit. Després de recórrer els 50 km de distància entre les dues ciutats i d’haver pronunciat la notícia va caure mort pel gran esforç realitzat.

Es manté l’argument que a finals del segle XIX, l’historiador francès Michel Bréal va proposar la creació d’una carrera de fons que portés el nom de la llegendària batalla: Marató. Aquesta cursa es disputa per primera vegada als primers Jocs Olímpics d’Atenes, en 1896. En aquesta primera marató van participar catorze atletes grecs i quatre estrangers, sent el pastor Spiridom Louis ( a la foto de l'article) el guanyador. Aquest corredor es va emportar un bon grapat de premis, tots ells si més no curiosos a dia d’avui. Un dels nombrosos premis que va rebre Spiridom va ser el d’un perruquer atenenc, que li va oferir un servei complert de barberia per la resta de la seva vida. A més, se’l va premiar amb un cavall i una carreta pel transport de l’aigua fins Atenes i una petita finca.
Una altra dada curiosa d’aquesta primera marató va ser que els participants van comptar amb diversos avituallaments, en els que podien trobar de tot, inclosos excel·lents licors que van contribuir a posar contents a alguns dels corredors.

Una altra de les primeres maratons més importants va ser la dels Jocs Olímpics de Londres (1908) perquè en aquests va quedar instaurada la distància de 42,195m. Aquesta distància no respon a cap raó històrica sinó que simplement és una qüestió del recorregut: que anava des de Windsor fins el White City Stadium. En aquesta marató van prendre la sortida 56 corredors i només van finalitzar 27; la causa principal d’aquest nombre tant elevat d’abandons va ser les altes temperatures.
Marga Almagro

20 de juliol: la cosa se'ns està escapant de les mans

Es nota que s’apropa el cap de setmana perquè aquesta jornada l’hem començat amb temprera matinera. Entre les notícies seleccionades hi havia una que indicava que, segons un estudi, les dones que tenen relacions sexuals en l’últim mes d’embaràs tenen després més bons parts. Tothom ha assentit amb el cap, però en aquell moment la Mónica Sandra ha fet acte de presència al locutori i carregada amb una màquina de fotos ha començat a disparar “a tort i a dret” i ens ha retratat amb les postures més inimaginables.

Després, encara esvalotats, hem tocat el pito per fer gresca i xerinola. Sort que la senyoreta d’institut Rosa, recta com mai, ha posat una mica d’ordre al galliner

La Maria José, esclava avui de la informació seriosa, s’ha dedicat a repassar l’any 1986 i fer-nos recordar aquelles cançons de l’època que sense cap mania cantem i intrepretem.

La cosa no ha acabat aquí, perquè el nostre conductor Jordi tenia avui una cita importantíssima a l’uròleg que ha generat més d’un comentari. Com els que ha produït el cul del estimadíssim Andreu Buenafuente que ha sigut “caçat” in fraganti per uns paparazzi quan prenia el sol amb els seus encants a l’aire.

La Marga ens ha explicat que no només són els d’aquí els que li demanen productes típics d’Itàlia quan viatja a Torino, sinó que són els italians els que li demanen que porti pernil i sobrasada!!!!! (no són tontos!!!!)

miércoles, julio 19, 2006

Porta'm productes de la terra ferma

A l’estiu ve molt de gust menjar fruita i verdura fresca, sobretot si està acabada de collir. La gent que m’envolta, sabedora dels meus freqüents viatges a la Terra Ferma per motius familiars, no deixa passar l’ocasió de demanar-me que els porti els fruits típics d’aquelles contrades, és a dir, pomes, peres, prèssecs, tomàquets d’amanir, “aurecocs”, “aumetlles” i altres delicatessen com ara “lo millor oli del món”.

A mi, al principi em feia gràcia veure com quan els portaves el que havien demanat es llançaven literalment sobre els productes de la terra, com si aquells aliments guardessin el secret de l’eterna joventut. Però útimament m’he n’he cansat de portar encàrrecs perquè, al cap i a la fi, les pomes i ls peres de Lleida no s’escapen dels productes químics per tal de garantir una bona producció. No us penseu que aquella brillantor de les pomes vermelles és natural, tot està controlat, mecanitzat i fins i tot informatitzat. És a dir, el camp avui dia no té res de romàntic, al menys en les grans produccions.

Això sí, la cosa cambia quan es tracta de petites produccions i d’hortets familiars que es conreen amb tanta cura i en el que els resultats són realment espectaculars. Perquè a Miralcamp, el raïm del Pepito el broma, no és comparable a res, ni les bledes del Jaume el tender. Per no parlar de la Magdalena del forn, l’escriptora del poble, que s’ha aficionat als cultius ecològics i tothom vol provar els seus experiments.

I si parlem de productes carnis no m’oblido dels corders de cal Pastor ni dels conills de cal Nita que són criats amorosament durant setmanes fins que arriben al seu punt òptim per al consum.

Però aquest any m’he fet el ferm propòsit de no portar més productes de la Catalunya occidental perquè aquí a Cerdanyola ja tenim de tot, encara que no sigui tan bo. A més no vull carregar el cotxe amb caixes de fruita que deixen un perfum molt natural al vehicle durant dies, però que també arriba a embafar i quan puja algú “de ciutat” sempre ens diu amb ironia: "heu anat al poble, oi?"

Rosa Morante

El tir de fona, l’esport autòctom de les Illes Balears


El tir de fona és un esport autòcton de les Illes Balears i actualment compta amb una Federació que reuneix a tots els clubs i que disposa de competicions. El tir de fona és una modalitat atlètica que, mitjançant la fonda es llança una pedra a una diana. La fona és com un fuet (látigo) que just al centre té un tros de pell en el que es col·loca una pedra, el foner agafa la fona pels dos extrems i amb una mateixa mà i fent-la girar per sobre el cap deixar anar un dels extrems per a que la pedra surti disparada cap a la diana.

Els que practiquen el tir de fona són anomenats foners i tenen les seves arrels en la prehistòria de les Illes Balears. En l'antiguitat van ser famosos perquè van participar en rellevants fets històrics. Van formar part, com a soldats d'elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Van defensar la independència de les Illes davant les invasions d'altres pobles. Aviat es van convertir en un mite envoltat de la mateixa fascinació i misteri que la cultura d'on provenen: la cultura talaiòtica. Aquests antecedents històrics haurien pogut quedar oblidats en vells llibres d'història, però la tradició de l'ús de la fona a les Balears encara és viva. Avui, lluny de les activitats bèl·liques que caracteritzen els primers foners, el tir amb fona és un esport amb una federació, àrbitres i centenars d'esportistes. Un esport que es va presentar al món als Jocs Olímpics de Barcelona com l'esport autòcton de les Illes Balears.

Actualment existeixen dues modalitats de tir de fona, una d’elles es basa en l’habilitat i una altra en la força. En la primera la punteria és fonamental i es tracta d’aconseguir els màxima punts possibles llançant la pedra a una diana. L’altra modalitat consisteix en enviar la pedra mitjançant la tona el més lluny possible.

L’estreta relació dels foners amb les Illes Balears està representada amb l’estàtua d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà i amb una llança a l’altra. Aquesta figura és tot un símbol pels balears.
Marga Almagro

Porta'm productes típics italians


Per motius familiars, els meus viatges a Itàlia són habituals. Això de tenir a la soggera (sogra) a Turí fa inevitable les excursions al país transalpí com a mínim una vegada a l’any. Disposem de diverses opcions per fer el viatge, tenim l’avió, el tren i el cotxe. El millor és l’avió doncs a banda de ser més ràpid tens l’excusa perfecte per no haver de portar això i allò doncs la maleta ja ocupa l’espai permès. El tren també va bé per aquest mateix motiu, però si el viatge és en cotxe estàs perdut. Que si porta’m pasta, que si portam parmesà, que si porta’m panetonne... i una llarga llista de productes italians que perfectament els podrien adquirir a Catalunya, a qualsevol súper, però sempre queda millor convidar a algú a sopar i servir un parmesà o un plat de pasta que t’han portat directament des d’Itàlia.

A l’Àngel, un fix en això de demanar, crec que li deu agradar molt la pasta, perquè sempre ens demana que li portem una capsa ben gran. L’home, o menja pasta a diari, o no la compra durant tot l’any esperant que nosaltres tornem a Itàlia per demanar-nos de nou. Després està la família, que es pirra pel panetonne, una espècie de pa de pessic que només es troba al Nadal. Si per ells fos havíem de portar un per a cadascun, però amb un per tots tenen més que suficient, que després es queixen que s’engreixen. El parmesà també és un tòpic a l’hora de fer les demandes, així que sempre ens veiem obligats a comprar uns quants trossos per repartir una vegada a casa.

A les peticions d’amics i familiars s’ha de sumar la generositat de la soggera que sempre ens preparar una gran bossa d’aquells productes que sap que ens agraden. A la pasta i el parmesà, ella li afegeix els grissini (palets de pa), embotit típic del nord d’Itàlia i el vi d’Alba o Dolcetto del que tenim una extensa bodega encara per consumir.

A més, el nostre problema és doble, perquè ens passa exactament el mateix en el viatge d’anada. Les peticions dels italians per a que li portem productes catalans són també nombroses, però això ho deixem per a un altra dia.
Marga Almagro

Juan "fingers" Gómez


És l'únic membre de l'equip que no xerra. Bé, cal dir que no ho fa a través de les ones perquè el que és per línia interna, si que ho practica. Ell és el responsable que el Preparant les vacances s'emeti com cal a través del 105,3 de la FM. Home coneixedor de la música de sempre i al cas de l'actualitat discogràfica, és el responsable de la selecció musical del programa. De vegades li demanem alguna cançó, que punxa sense cap mena de problema.

Al Juan li agrada el moviment, els canvis musicals que ajuden a "decorar" i "dar brillo" a qualsevol muntatge. La Maria José, responsable de la secció dedicada a la cançó de l'estiu, s'encarrega de complicar-li una mica la vida, amb músiques diverses en format CD o a través d'ordinador ... Se'n surt, del repte, guanyant molt l'emissió. A més, quan obrim espais en els quals fem comentaris d'actualitat, els seus reflexos són envejables perquè tot d'una ja ha trobat una cançó que decora aquella informació ...

Integrant vital del programa, com cadascun de nosaltres, aporta també els seus comentaris al que va passant al Preparant. Ho fa amb naturalitat, la mateixa com ho rebem la resta de l'equip. Per això li contestem en directe, a allò que ens diu per línia interna, oblidant-nos-en que vosaltres, oïdors i oïdores, no l'escolteu. Ja l'animem, perquè agafi el micro i l'obri, en directe. Ho encaixa amb un somriure i diu que ell treballa amb els dits i el cervell. Continua així, senyor Fingers!

19 de juliol: 2 rombes i el Naranjito


L’augment de la temperatura pròpia de l’estiu i la manca d’un aire condicionat “en condicions” fa que s’escalfin molt les neurones de l’equip. Avui i mentre fèiem el repàs en diagonal de la premsa del dia, la Doctora Badorrey, alter ego de Maria José Ruíz, ha seleccionat una informació dedicada a una marató de ... masturbació, que faran al Regne Unit amb l’objectiu de reivindicar el sexe segur. Activitat, tot cal dir-ho, que retransmetrà en directe el Channel Four britànic. Posteriorment i a la secció La cançó de l’estiu hem recordat l’any 1982, en el qual i per aquestes contrades se celebrava el Mundial de Futbol, que per cert guanyà Itàlia.
La mascota Naranjito feia les delícies de la Rosa Morante nena – cal dir que es manté com llavors, físicament, és clar! – i s’escoltava el Thriller, de Michael Jackson. Al Jordi, en escoltar el tema, se li ha escapat un crit jacksonià que, tot cal dir-ho, ha quedat ben patètic. Haurà de practicar més!.
La Mari Marga ens ha donat a conèixer el carrer Sant Jaume de Rubí, que aquest cap de setmana celebrarà la seva festa. Un esdeveniment centenari, ben viu i que aplega un gran nombre de visitants. Per cert, el dissabte 22 de juliol i a les 22,30h hi actuaran els cerdanyolencs Zulu 9.30. Viatjera ella, la Marga ens ha explicat que viatja un cop l’any, com a mínim, a Itàlia per a veure la sogra. I segons com hi vagi, fa de transportista a banda i banda de la frontera, portant productes típics d’un lloc cap a l’altre i viceversa. Per cert, Marga, quan vulguis podem començar a buidar la bodega de vins Italians que dius tenir a casa .... Tot plegat, i com cada dia, el programa ha passat ràpidament, intentant decorar les ones de Cerdanyola Ràdio amb l’esperit refrescant del Preparant les vacances.